L’impost sobre els habitatges buits és un tribut propi de la Generalitat de Catalunya, de naturalesa directa, que grava l’incompliment de la funció social de la propietat dels habitatges pel fet de romandre desocupats de manera permanent. És aplicable en l’àmbit territorial de Catalunya.

Constitueix el fet imposable d'aquest impost la desocupació permanent d’un habitatge durant més de dos anys sense causa justificada, per tal com aquesta desocupació afecta la funció social de la propietat de l’habitatge.

A l’efecte de l’impost sobre els habitatges buits, s’entén per:

Habitatge: l’edificació fixa destinada a la residència de persones físiques o emprada amb aquest fi, inclosos els espais i els serveis comuns de l’immoble en què està situada i els annexos que hi estan vinculats, si té acreditat el compliment de les condicions d’habitabilitat i compleix la funció social d’aportar a les persones que hi resideixen l’espai, les instal·lacions i els mitjans materials necessaris per a satisfer llurs necessitats personals ordinàries d’habitació.

Habitatge buit: l’habitatge desocupat permanentment, sense causa justificada, durant més de dos anys.

S’acredita que un habitatge està ocupat si el seu propietari disposa d’un títol, com el d’arrendament o qualsevol altre d’anàleg, que habilita l’ocupació, i es justifica documentalment per qualsevol mitjà de prova admissible en dret.

El còmput del període de dos anys a què s’ha fet referència anteriorment s’inicia a partir de la data en què l’habitatge està a disposició del propietari per a ésser ocupat o per a cedir-ne l’ús a un tercer, i no hi ha cap causa que en justifiqui la desocupació. Cal que durant aquests dos anys el subjecte passiu hagi estat titular de l’habitatge de manera continuada.

En el cas dels habitatges de nova construcció, s’entén que hi ha disponibilitat perquè l’habitatge sigui ocupat a partir de tres mesos a comptar de la data del certificat final d’obra.

És causa d’interrupció del còmput dels dos anys l’ocupació de l’habitatge durant un període de, com a mínim, sis mesos continuats.

A l’efecte d’aquest impost, són causes justificades de desocupació d’un habitatge els supòsits següents:

a) Que l’habitatge sigui objecte d’un litigi judicial pendent de resolució pel que fa a la seva propietat.

b) Que l’habitatge s’hagi de rehabilitar, d’acord amb la definició de l’article 3.g de la Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge. En aquest cas, les obres s’han de justificar amb un informe emès per un tècnic amb titulació acadèmica i professional que l’habiliti com a projectista, director d’obra o director de l’execució de l’obra en edificació residencial d’habitatges, que ha d’indicar que les obres són necessàries perquè l’habitatge pugui tenir les condicions mínimes d’habitabilitat que exigeix la normativa vigent. Només es pot al·legar aquesta causa en un únic període impositiu, i es pot ampliar a un segon exercici sempre que s’acrediti que les obres es van iniciar durant el primer.

c) Que l’habitatge, prèviament a l’aprovació d’aquesta llei, estigui hipotecat amb clàusules contractuals que impossibilitin o facin inviable destinar-lo a un ús diferent al que s’havia previst inicialment, quan es va atorgar el finançament, sempre que el subjecte passiu i el creditor hipotecari no formin part del mateix grup empresarial.

d) Que l’habitatge estigui ocupat il·legalment i el propietari ho tingui documentalment acreditat.

e) Que l’habitatge formi part d’un edifici adquirit íntegrament pel subjecte passiu en els darrers cinc anys, per tal de rehabilitar-lo, i sempre que tingui una antiguitat de més de quaranta-cinc anys i contingui habitatges ocupats que facin inviable tècnicament iniciar les obres de rehabilitació.